Vestigis corn ara un dolmen i un oppidum testimonien una ocupació humana des del neolític (4000 anys aC). Rastres de conreus en feixes, de camins ramaders, l’alzina, la garriga. la vinya, marquen el terme del vilatge d’Arbussols del qual el llogaret de Marcèvol n’és agregat des del 1822.

El priorat va ser fundat al segle XII pels canonges del Sant Sepulcre. L’any 1129, el bisbe d’Elna els va fer donació de la petita església de Nostra Senyora de les Grades i de les dependències. Són canonges regulars que segueixen la regla de Sant Agustí.

L’orde del Sant Sepulcre va ser fundat l’any 1099, després de la conquesta de Jerusalem pels croats per vigilar la tomba de Crist; s’estengué ràpidament a Europa, on va rebre béns i donatius. Marcèvo1 va ser un d’aquests establiments del 1129 al 1484, any que l’orde va ser dissolta pel Papa.

L’any 1484, 1′edifici passa sota l’ègida dels capellans, agrupats en comunitat, que serveixen (de) la parròquia de Vinçà. En aquella època, s’instal·la a l’absis un retaule consagrat a la Verge. Aquesta comunitat també va dedicar-se a l’organització de “perdons” a la Verge. Una tradició antiga associa a un miracle la mare d’un Papa, camí de Compostel·la, que seria sepultada a l’església parroquial. Llavors, Marcèvol esdevé un lloc que atreu centenars de pelegrins amb l’esperança d’obtenir grades o indulgències. Aquest és l’aplec més famós de Conflent i cada tres de maig, encara se celebra una missa a Marcèvo1.

A la Revolució, el priorat és venut com a Bé Nacional. Esdevé el centre d’una gran explotació agrícola. E1s edificis patiran de falta de manteniment. Als anys 1970, per salvar el priorat de la ruïna, els tallers d’obres benèvols s’organitzen en “Associació del Monestir de Marcêvol”, fent del priorat un lloc d’acollida obert alos grans tendències espirituals, artístiques i teraputiques do la societat. L’any 2001, l’associació esdevé “Fundació del Priorat de Marcèvol”, reconeguda d’utilitat pública, i prosegueix la seva vocació d’acollida del públic, allotjaments per a grups, estades escolars i actes culturals.

Arquitectura

La façana mira cap a l’oest. És típica de l’art romànic del segle XII: constituïda de pedres granítiques perfectament tallades i ajuntades; el seu caràcter llis valora els materials diferents que la componen.

La portalada és de marbre rosa de la pedrera de Vilafranca de Conflent. Uns altres dos matisos de marbre s’han utilitzat per la llinda i el timpà. És composta d’una arquivolta, dividida en diversos arcs de volta, subratllada d’una feixa de dents d’engranatge. Al centre, s’obre la porta, de llinda i timpà esquerdats. Els dos ventalls són àmpliament decorats de ferramentes, típica de l’art del ferro català. Amb llurs espirals disposades de manera simètrica, afegides i clavades dins la fusta, reforcen i adornen la porta.

La finestra, de marbre rosa, reprèn amb mida mes petita la composició de la portalada. La bellesa de la façana rau en la inclusió perfecta de les dues obres de marbre en la paret de pedra. A la paret, dues làpides de marbre rosa, amb inscripcions, representen les tombes dels dos priors morts al segle XII.

El campanar de cadireta desplaçat cap a la dreta, probablement testimonieja una reconstrucció després del terratrèmol de l’any 1428.
A la dreta de l’església, la porta d’entrada actual del priorat es incrustada en una paret amb diversos tipus d’aparells: en espina de peix , regular, a vegades anàrquic. Unes espitlleres i un revellí palesen (de) la vocació defensiva d’aquesta muralla, versemblantment edificada al segle XIV, a demanda del rei d’Aragó.

El claustre : a l’interior del pati, les mènsules presents a la paret sud de l’església i els fonaments d’una estrada recorden l’existència d’una galeria de claustre del qual ja no en queda res. Tanmateix, la seva presència és atestada al segle XV, quan els habitants d’Arbussols vénen a prestar jurament al nou prior de la comunitat.

L’església romànica va ser edificada entre el 1129 i el 1160. Fins a l’inici del segle XI, les esglésies solien tenir embigat. Després de l’any mil, la nau de les esglésies es sistemàticament coberta amb una volta de pedra, que esdevé una de les característiques de l’arquitectura romànica.
Santa Maria de Marcèvol està constituïda per tres naus. La nau central, cofada d’un arc de mig punt, s’obre a l’est cap a l’absis. La nau lateral sud, menys alta, forma una volta de quart de cercle recolzada a la nau; la del nord, que presenta una arquitectura diferent, probablement va ser reconstruïda després del terratrèmol del 1428.
Una ampla decoració mural composta de pintures cobria el conjunt de l’arquitectura. L’absidiola sud n’ha conservat un rastre que representa el Crist Pantocràtor (del grec pantos: “tot”, i cràtoi : “creador”. L’escena comprèn el Crist envoltat d’àngels, assegut en majestat en una mandorla . Beneeix amb la mà dreta, en la mà esquerra hi té les Sagrades Escriptures. A banda i banda, figuren dues lletres de l’alfabet grec: l’alfa i l’omega que remet a un text de l’Apocalipsi: “Soc l’alfa i l’omega, el principi i la fi, el que és, que era. i que ve, el Totpoderós”.

El miracle de la farina

La llegenda diu que la mare del successor immediat de Sant Pere a la seu del papat ha estat enterrada a Marcèvol. Vet aquí la història.
La vella dama, anant a Sant Jaume de Galícia, puja a Marcèvol. S’atura, cansada, dins la pujada, mentre temporaleja. Un home de Marcèvol torna de Vinçà amb un ruc que porta un sac de farina que acaba de moldre al molí. Deixa el sac i fa pujar la dona. Es fa fosc, trona. La vella li diu que no passi ànsia pel sac. Efectivament, la farina era seca quan el pagès va córrer a cercar-la l’endemà, però quan va tornar, la dona era morta. Després de funerals solemnes, el seu cos va ser dipositat sota l’altar de Nostra Senyora de les Grades.